بیشتر از هفتاد سال است که پیرمرد درحال خنداندن ماست، بهحد� که همچنان از او توقعاتی داریم که از هیچکس نداشته و نداریم! بیایید با خودمان صادق باشیم و فکر کنیم هیچ طنزنویس و کمدینی در تاریخ نبوده که دههه� از نوجوانی تا پیرسالی کار کند، بنویسد، بازی کند و بسازد و ما همچنان از او انتظار داشته باشیم که خوب و درست بخنداندمان. این کار البته از «وودی آلن» برمیآی�. داستانها� نمایشنامهه� و فیلمهای� با همه� وجوه زندگی شوخی کردهان� و شوخیهای� چه آنه� که لودگیهای� بهظاه� سادهان� چه آنه� که وجه روشنفکرانه� و نکتهها� عمیقتر� دارند، همگی کار خودشان را کردهان�. وقتی او پنجاه سال پیش داستان دختر خیابانی دانشجوی روشنفکری را نوشت که با مشتریهای� درباره� ادبیات و بهخاص� «ژان پیر ملویل» حرف میزند� درحالیک� مسئول محل کارش و جورکننده� مشتریها� متخصص ادبیات تطبیقیست� یا وقتی همان سالها� در فیلمی به قصد خیر با دختری در موزه همکلا� شد و از دختر پرسید یکشنبه چه کاره است و دختر گفت میخواه� خودکشی کند و او بلافاصله پرسید: «خب شنبه برنامت چیه؟»، تا امروز که در دهه� نهم زندگیا� مجموعه داستان «جاذبه� صفر» را منتشر کرده و داستانهای� نوشته با محوریت شخصیتهای� که یا با فلسفه� آلمانی درگیری وجودی دارند یا مشکلشان ابداع درست گره کراوات است یا ماجرای فروش ملکی که فروشنده تهدیدمان کرده اگر خانها� را نخریم از طبقه� بالا خودش را پرت میکن� پایین یا اسبی که آنقد� خوب نقاشی کشید که هنرمندی بزرگ شد و ...، استادیا� در سرگرم کردن ما، مردم ساکن زمین را، بهخوب� ثابت کردهاس�. و خب داستانها� کتاب جاذبه� صفر، فقط بخشی از نبوغ پایانناپذی� آقای آلن است که چنان شوخی را خوب بلد است که جدیجد� اجرای ترومپت با دوستانش در کافها� در منهتن را به حضور در مراسم اسکار و گرفتن جایزه، ترجیح داده است!
Noted American actor, screenwriter, and filmmaker Woody Allen, originally Allen Stewart Konigsberg explored the neuroses of the urban middle class in comedies of manners, such as Annie Hall (1977) and Deconstructing Harry (1997).
This director, jazz musician, and playwright thrice won Academy Award. His large body of work mixes satire, wit and humor in the most respected and prolific cerebral style in the modern era. Allen directs also in the majority of his movies. For inspiration, Allen draws heavily on literature, philosophy, psychology, Judaism, European cinema, and city of New York, where he lives.
جاذبه صفر عین فیلمها� خود آلن، مملو از ارجاعات مختلف از تقریبا هرچیزیه که فکرشو بکنید؛ از آثار و اشخاص ادبی و نمایشی و سینمایی و هنری و فلسفی گرفته تا سیاست و فرهنگ و تاریخ و ورزش و انواع علوم. این خودش برای من یک نکته جذاب بوده و هست، چرا که اگر حال داشته باشم، مطالعه برام یه امر کاملا پویا میشه و بعد خوندن هر اصطلاح و رفرنسی جالبی، میرم میگردم ببینم چیه و...
خب قطعا ترجمه چنین اثری سخته، به علاوه که موضوع و درونمای� داستانه� هم به شدت local و مربوط به زندگی معاصر امریکایی (به خصوص نیویورکیه�) است. یعنی با هرچقدر دانسته و سواد زبانی و فرهنگی برید سمتش بازم کم میارید. بنابراین میتونم بگم مترجم عملکرد نسبتا خوبی داشته و به جز چندین اصطلاح و رفرنس که من متوجه شدم از دستش در رفته یا اشتباه فهمیده، ترجمه خوبیه. با این وجود، به دلیل سانسور و محدودیت، خیلی جاها شاهد حذف و تغییر هستیم ولی بازم میشه تا حد خوبی گفت مانع از روند داستان نشده و لطمه عجیبی نزده به داستانه�. خود متن اصلی کتاب هم پر است از کلمات قلمبه سلمبه و سخت و شکسته و محاورها� و...
با این حال خوندن این کتاب برای من، مخصوصا در اوایلش سخت بود. چراکه اولا طنز خود آلن از اون طنزهایی نیستش که ادم با فیلمهاش� به خنده جانانه بیفته، چه برسه قهقهمه. داستانه� هم از همون نوع طنز کارای سینمایی آلن برخورداره و خب، در قالب متن و ترجمه و اینکه به شدت درون آمریکایی هستش شوخیا، خیلی طناز بودنشو از دست میده. با این حال، تحمل کردم و داستان ها رفته رفته به نظرم بهتر شد و با روند و رفرنسها� داستانه� انقدر حال کردم که کشته شدن طنازی رو بتونم تاب بیارم. اگرچه که گاها نیشهای� انتقادی و تند و تیزی که آلن میزنه، منو به لبخند و تا حدی خنده واداشت حتی.
از جالب ترین کارای آلن تو این داستانها� انتخاب فضاها و موقعیتها� بکر و عجیب غریبه - از روایت یه داستان از چشم یه گاو که شخصی عین خود وودی آلن رو میخواد بکشه تا تناسخ دو مال باخته به میگو. به طور کلی از هوش و witty بودن آلن توی خلق ادبی و سینمایی خوشم میاد.
„Родителит� ми очакваха близнаци. Бяха смазани, когато се оказах само аз. Не можаха да го преодолеят. Първите няколко години ме обличаха като близнаци. Две шапки, четири обувки. До ден днешен питат за Честър.� Уди Алън е гений. Гледат съм всичките му филми, чел съм всичките му разкази и пиеси. Винаги е бил неочакван, изненадващ и много, много смешен. Последният му сборник с разкази „Нулев� гравитация� е вълнуващо преживяване. Смях се с глас на блестящото му чувство за хумор, удивлявах се на въображението му, а последният разказ в сборника „Д� отраснеш в Манхатън� е истински шедьовър, в който виждаме носталгичната, романтична и съзерцателна страна на Уди Алън. Горещо препоръчвам!
Някои от разказите бяха за 5 звезди, а други за 1 звезда. Въпреки това накрая си спомням само хубавите разкази и затварям книгата с нагласата, че някой ден ще искам да я прочета отново. Непрентециозна и лека. На моменти Уди Алън блести с много висока литературна дарба.
اگر ما بین مطالعات جدیتو� به یک کتاب حال خوب کن نیاز داشتید، این کتاب برای شماست�. مجموعها� متشکل از ۱۹ داستان کوتاه که دو تا از اونها در نسخه فارسی نیومده. به قول مترجم به دلایل اظهر من الشمس! داستانهای� به زبان طنز آشنای وودی آلن! چی بهتر از این؟ خودم داستان های جنون گاوی، این خانه دیگر خانه بشو نیست، حکایت شاه میگوهای منهتن و وقتی که نیچه زینت بخش کاپوت ماشینتان باشد رو بیشتر پسندیدم�.
شخصیت وودی آلن رو دوست داشتم و واقعا عاشق طنز و نوشتهها� شدم. داستانها� این کتاب واقعا خوب بودن هرکدومشون به طور مجزا, طوری که من میخواستم کنار داستان هایی که دوست داشتم ستاره بزارم به خودم اومدم دیدم کتاب تموم شد و جلوی بیشترشون ستاره داره :دی . واقعا عاشق اینم که با داستاناش میشه خودتو جای همه چی بزاری, جای گاو و ماشین و فلان وبیسار. . یکی از مشکلات من با کمدینها� غیرایرانی اینه که خیلی سخته برام با شوخیهاشو� ارتباط برقرار کنم منظورم اون قسمت از شوخیهاس� که ارجاع میدن به یه شخص معروف یا اتفاق معروفی که من خاورمیانها� هیچ ایدها� ازش ندارم :)))) ولی توی نوشتهها� وودی آلن اینجوری نبود, بخوام صادق باشم اینجوری بود ولی کمتر. برای همین یه جاهاییش واقعا تونستم با شوخیه� ارتباط بگیرم و بخندم :)))))))) . از یه دوستی که علاقه� زیادی به سینما داره خواستم بهم یه فیلم ازش معرفی کنه که زیادی قدیمی و حوصله سربر نباشه و در جواب بهم گفت که نوشتهها� خیلی بهتر از فیلمهاش� :دی. ولی به هرحال حداقل یه فیلم و باید ببینم ازش.
Woody Allen’s new book of comic fiction has an unusual highlight. A Woodyish character watches as his plane haplessly crashes in the Himalayas. There, an aborigine hands him a cushion and recounts the sad tale of the My Pillow Guy. He tells Woody to take the cushion to the UN and use the story to create world peace. Woody goes to the podium, recounts the life story of Mike Liddell, and is promptly 5150’d. (Needless to note, I guess, that this was written way before January 6, 2021.)
Another standout is the finale, a sustained almost-novella in which Woody revisits all the major elements of his love story. How it ends is ANNIE HALLish, but also, oddly, EYES WIDE SHUT-ish. This brings up the central delight of ZERO GRAVITY. Though Woody clearly thinks he is S.J. Perelman, he is more Thomas Pynchon—readers of a certain age will have SLOW LEARNER vibes throughout. That is to say that his emphasis on cartoonish ten-dollar words and silly names has the quality of opening up an alternate universe. There is not so much a compulsive one-liner dropper here as a man in thrall to Ezra Pound’s command to make it strange—coming to a head in the tale of three Jewish “honorable men� who find themselves reincarnated in a restaurant lobster take, about to be eaten by Bernie Madoff: a reminder, as in BLUE JASMINE, that when Woody wants to speak to the moment he does so perfectly.
Como lo dice la autora del prólogo, hacer reír es un asunto serio, y lograr que un lector se ría a carcajadas es muy difícil sin la ayuda de la palabra hablada. Este libro lo logró conmigo en varias ocasiones. Algunos textos destacan sobre el resto justamente por esos momentos, pero quizás el que más me gustó fue el último, una novela corta en la que Allen prácticamente deja del lado el humor absurdo y cambia el tono para contar una historia de amor entre dos personajes pero sobretodo a su amada Nueva York y a los años setentas. Increíble que una historia que para otros podría ser una película consagratoria, para Woody sea el cuento final de su más reciente libro.
Un compendio de relatos con el inequívoco y genuino sello del neoyorquino más ilustre, un genio de la invención, del humor surrealista, de la agilidad mental. Una persona que no deja indiferente.
Relatos más serios como el último de esta selección y otros absolutamente desternillantes y brillantes como “Esfuérzate; lo recordarás� o “No se admiten mascotas�, una deliciosa crítica a la estupidez de la corrección política hacen de esta lectura una experiencia necesaria hoy en día de sonrisa, inteligencia, cultura y sensatez. Una lectura muy recomendable, un recreo para nuestra cabezas saturadas de preocupaciones. Muy recomendable.
Really didn’t enjoy this collection. There’s a breathlessly overwritten feeling to it that just wearied me throughout. I thought it was merely the voice of a particular narrator, but no; it’s just how the whole thing is written even despite who the narrator is.
همیشه به الن غبطه خوردهام� جدای فرهیختگی و سواد فرهنگی بالا، این قدرت غریب ذهن�� برای بیرونکشید� دادهها� لازم برای ارجاعات مکرر از فیلمها� موسیقی و داستانه� حقیقتا اعجابانگی� است.
بعضی از داستانها� کتاب قبلا در نیویورکر چاپ شده� و تعدادی جدید اضافه شدهان� از جمله آخرین داستان «قد کشیدن در منهتن» که از نظر بنده بهترینش هم هست و حالوهوا� فیلم منهتن را داراست.
-در برگردان فارسی دو داستان به دلایل مشخصاً واضحی حذف شدهان�.
Partiendo de la base de que Allen es un genio del humor, la escritura, el cine y el ingenio, debo decir que me quedo con A propósito de nada por delante de Gravedad Cero. Lo sé, lo sé, no pueden compararse pero, para mí, algunos relatos de este libro son tan ‘ida de olla� que no fui capaz de meterme al 100% o bien me perdía por el camino. A pesar de decir esto, son oro precisamente por tener la esencia de Woody Allen con sus excentricidades, su originalidad y su dramatismo. Su sello de identidad se plasma en todos y cada uno de los relatos. Un libro que no puede faltar en las estanterías de cualquier fan del cineasta. Los relatos que más me han gustado han sido ‘Apéndices de Manhattan�, ‘Cuando el adorno de tu capó es Nietzsche� y ‘Park Avenue, piso alto, urge vender� o nos tiramos�. El último ‘Crecer en Manhattan� habría deseado que no terminara y que fuera una novela entera, quiero saber más de Sachs y Lulu 😍
Divertidos relatos que abundan en el Universo creativo de Allen. Creo que comparados con libros anteriores similares su fuerza cómica y narrativa es menor, pero son gozosos y entretenidos. El último, de corte autobiográfico, logra un tono agridulce y otoñal que es hermoso. Impresiona la capacidad de trabajo y la libertad de Allen, a su edad. El humor es casi tan importante como el amor.
“Finally, we were led into the chamber of the High Priest, who bid us welcome. We bid him good tidings. He bid us sit down. We bid him speak. Soon there was a bidding war, and somehow, we outbid him and wound up with a walnut armoire, which we got at a steal.�
Los nuevos relatos de Woody Allen son muy divertidos y siguen la línea de temas y situaciones que ha presentado siempre a lo largo de su carrera. Parece mentira que con ochenta y siete años se pueda seguir teniendo esa frescura, la única pega que pongo es no haberlo leído en inglés. Lo echaremos mucho de menos cuando deje de estrenar o publicar, pero también es cierto que su legado será casi inabarcable.
See. I love Woody's writing. Molester or not, the stories are hilarious. And witty. And full of references and vocabulary you'd forever need to Google to comprehend. I dock off a star 'cause Woody's stories are entertainment _only_.
Very funny stories from Allen, some of them using characters from the classics, this worship autor, as usual for Allen, for more info of the book I suggest to watch Alec Baldwin’s interview on IG to Allen. Masterpiece!!!
Vaja, queda lluny d'aquell recull esplèndid de . És cert que es tracta d'una recopilació de textos d'Allen per a The New Yorker, però és l'Allen dels últims anys, ja sense l'espurna ni la gràcia que havia arribat a tenir. La majoria de contes semblen explicats pel mateix narrador (fins i tot un que està escrit des del punt de vista d'una vaca), que no és altre que una versió alternativa de Woody Allen. Això no hauria de ser cap problema, i de fet ja ho fa a les pel·lícules. El que m'ha grinyolat més ha estat el fet que tots tinguin exactament la mateixa estructura de presentació i conte breu (dins del context de la premsa periòdica ho entenc, però en un sol volum es fa repetitiu), i que per algun somriu que et pugui arrencar hi ha pàgines i pàgines d'escriptura rutinària. Atenció: no escriu malament. No és una obra dolenta. No se't cau de les mans ni penses, per què li han publicat això? És correcta i prou, però venint d'Allen hom esperaria una mica més. Hi ha hagut un moment que he dipositat totes les meves esperances en el relat més llarg que tanca el llibre (Créixer a Manhattan), perquè creia que allà hi veuria el que havia vingut a buscar. Potser hi he confiat massa. És una espècie d'idea per a pel·lícula, d'esboç, que no devia arribar a bon port perquè tampoc té massa xixa, més enllà d'un gir final que pretén ser un xoc però que ens demostra que, per llei de vida, en Woody Allen ja és un senyor gran amb mentalitat de senyor gran.
Pensé que me iba a encontrar con algo de la calidad de sus películas, pero me equivoqué. De todos modos, Woody Allen tiene un don especial para hacerte reír con sus ideas. Pueden ir desde lo más bizarro hasta lo más absurdo, y admiro mucho su capacidad para el palabreo y uso de referencias.
Por supuesto que hay otros relatos que son mejores que otros, unos son incluso muy simples. Cada historia podría servir como parte de algún diálogo dentro de sus películas; pero así solas como están, me parece que se pierden bastante en el camino.
O sea, están bien. Pero no me rompieron la cabeza ni me conmovieron para nada.
Diecinueve relatos ,el ultimo más inmersivo por su longitud. En cualquier caso ,todos son un disfrute.Algunos escritos expresamente para este libro y otros ya aparecieron en The New Yorker.
Historias en ocasiones inverosímiles ,caballos que pintan ,reencarnaciones en langostas ...otras representan la realidad urbana de Nueva York y se extrapolan al mundo ,como la dificultad para encontrar vivienda ,la complejidad de las relaciones de pareja.
Los temas que se tocan son muchos,una base pesimista en cada relato,que tras pasar por la pluma de Allen hacen la realidad más soporte. La realidad se ridiculiza ,pero que paradójico ,los problemas son muy reales.
Intenté dosificar la lectura,pero fue imposible,el humor ,el sarcasmo,lo absurdo me hacían no poder parar antes de empezar el siguiente relato .
No deja títere con cabeza,el nudo de corbata Windsor es un pretexto para poner el foco crítico en la realeza.El mercado del arte ,el cine,etc.
Un hombre de mediana edad tiene un calambre en una situación comprometida...que ni Groucho Marx hubiese relatado con más gracia.
Los juegos de palabras y las referencias culturales son una constante en el libro ,al igual que en sus películas. Lo que hace destacable la labor de traducción por la que ha apostado la editorial en esta ocasión .
Que bueno encontrarse con libros cómicos ,con humor y aún así no perder perspectiva sobre la complejidad de la realidad presente .
Primer acercamiento a la obra literaria de Woody Allen y debo decir que ha sido todo un descubrimiento. Como actor y director he visto muchas de sus películas pero en su obra literaria no me había aventurado todavía y la verdad que he quedado maravillado.
Es cierto que a cualquier persona que le guste el cine de Allen no va a encontrar nada nuevo o distinto en sus relatos ya que tienen la misma esencia que sus obras cinematográficas. Pero el hecho de leer sus historias en papel en lugar de verlas en la pantalla hace que sea una experiencia totalmente distinta, aunque sea inevitable imaginarnos a él o a Diane Keaton interpretando a los personajes de sus relatos.
En esta ocasión estamos ante una antología de relatos bastante cortos, de unas 7-10 páginas, a excepción del último que es más extenso y es el más parecido a estar viendo una de sus películas, tanto por la historia como por los personajes y la ambientación.
De resto nos encontraremos con historias extrañas, absurdas y desconcertantes, como la vida misma. Relatos tan extraños que van desde vacas homicidas, pasando por un animador de polluelos o un hombre reencarnado en langosta, hasta desentrañar los orígenes del nudo de corbata Windsor o del pollo General Tso. Eso sí, alguno de ellos con una ligera crítica social, como a la especulación de la compra de viviendas en Manhattan o a la repercusión mediática que pueden tener las palabras de personas famosas sacadas de contexto. Todo ello acompañado del absurdo y ácido humor que caracteriza a Allen.
Con audacia e ingenio, Allen construye unos relatos a los que no hay que buscarles tres pies al gato, sino dejarse llevar por su prosa hilarante y sus desconcertantes premisas y pasar un buen rato de la mano del genio de Brooklyn.
His fifth book of comedic essays and stories. The ideas, writing and jokes are as strong as ever, but the audiobook sounds like it was recorded at the kitchen table! It's almost unlistenable at first, but gets better later on.